Victor Catala

Callà. De cua d'ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat; guaitant la gran lluminària del fons; i ella en el recolliment d'aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l'escalfor suau del cos de l'home, bo i contemplant l'expressió exctàtica d'aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos.
I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà aclivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sencasions desconegudes.