Victor Catala

Con vegi un paratge nou de la muntanya, m'assegui tot solic i me'l miri bé una bella estona; i mirant-me'l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se'n pugi en amunt com una fumera, i m'ompli el cap i me fa rumiar, rumiar... I com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges... I per això jo digui que me le conti Nostro Senyor, perquè, digueu: pot éssere atra que la veu de Nostro Senyor aquesta que un hom se sent ací dedins con rumia?
I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d'una santa convicció enterament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l'altesa de l'elet, ella s'huliava fins a la pols de la terra.