Joan-Lluís Lluís

Tot, per a ell, gira al voltant de França, de la seva llengua, de la seva potència, de la seva imparable irradiació arreu del món. Si són molts a pensar així, si a cada poble de França hi ha un mestre com ell, això significa que França no se sentirà satisfeta fins que no hagi liquidat totes les maneres de parlar que no siguin la seva, frontera endins i probablement també a les seves propietats colonials. França és una depredadora. No en tinc cap dubte quan recordo el que ens explicaven en Mateu i la Caterina dels patiments rebuts per part dels mestres per no parlar francès i que comparo amb el comportament del tinent Lionel.
Hi ha, als maquis, molts mestres d'escola. [...] L'obligació professional d'imposar el francès i, doncs, de causar dolor, pena i humiliacions a infants, deu haver necessitat, per ser executada sense remordiments ni llàstima, de tenir l'excusa de motius, arrelats cada vegada més profundament en les consciències d'aquests mestres, els han incitat amb més ímpetu que a d'altres a posar la seva vida en perill contra els invasors. Em temo molt, però, que aquesta rebel·lió a l'ordre nou no sigui només contra la dictadura, sinó també en favor de la visió d'una França superior a la resta de construccions humanes.

Aquet cor que tinch és pedra de la mountagne
y la meua sanch és aïga del torrent.
L'alzina és la meua peill y el xot quan cante
és el meu rioure y el meu torment.

No puc, ara, així, abarçar-lo. Tenen, aquests quatre versos, més faltes d'ortografia que paraules, i necessito llegir-los dues vegades més per aconseguir adaptar el que sé de la fonètica de base del francès a paraules catalanes, però aquests quatre versos, de sobte, m'envolten i em reclamen. [...]
No m'atreviré mai a dir a en Lucien que per fi, gràcies a ell, he entès per què val la pena fer aquesta guerra, més enllà de les proclames polítiques o patriòtiques, més enllà de les venjances personals. Ell, en Lucien, s'ha fet maquisard i vol fer la guerra perquè res no el separi d'allò que trepitja i l'envolta i no pot acceptar que ningú s'ho faci seu i ho faci malbé. No és només que ell sigui d'aquí sinó que ell és aquest aquí. Ell és una part del Vallespir. Hauria de parlar-li dels francesos que precisament van fer-s'ho seu tot i que tot ho han fet malbé, però ja sé que li falten les ganes d'escoltar aquesta part de la història trista de Catalunya. I no per això té menys raó en allò que el fa actuar i combatre els soldats de Franco. Ell, molt més que jo, [...] és un maquisard de veritat.

Enlloc no es veu tan bé aquesta diferència enter uns i altres catalans com els noms dels pobles. Els francesos van desfigurar amb prou determinació una gran part d'aquests noms: Coustouges, Serralongue o Lamanère són escopinades ortogràfiques que fan venir-me basques. I ara els espanyols han imaginat una segona abominació amb San Lorenzo de Cerdans, Prados de Molló o Montherrero. Però quan, de nits, algunes mans empastifen la nova forma oficial sempre hi posen, amb pinzellades maldestres, els noms donats pels francesos. Rebutgen Corsavín però no pensen que Cortsaví els serveixi de res: tan sols els plau Corsavy. Imagino que deu ser igual arreu d'aquest estrany territori que ha anat fent dels catalans els millors amics d'aquells que els ho van prendre tot. Suposo doncs que els perpinyanesos deuen maldar perquè Perpignan venci Perpiñán sense que Perpinyà sigui res més que el testimoni indefens de la pugna entre dues formes successivament oficials i igualment usurpadores.