Solitude

Callà. De cua d'ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat; guaitant la gran lluminària del fons; i ella en el recolliment d'aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l'escalfor suau del cos de l'home, bo i contemplant l'expressió exctàtica d'aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos.
I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà aclivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sencasions desconegudes.

L'ermitage n'était plus à ses yeux ce lieu hostile dans lequel elle était retenue captive de vive force, mais le nid, l'abri, où elle se posait, comme les oiseaux, aux heures de repos où elle ne pouvait plus voler.

Mila finit par le regarder de cet air de pitié méprisante qu'elle ressentait d'ordinaire pour lui, quand elle le voyait si nul ; et sans s'en rendre compte, elle chercha des yeux, par-dessus la tête baissée de Matias, ceux du pâtre, comme un refuge. Elle les trouva fixés sur elle... Ces yeux, toujours remplis de force, de prévision, de sérénité l'enveloppaient toute, d'un regard chaud, dévoué, infini...

— Veieu quin present de dia, ermitana. Ni un tel de boira sobre la terra ni una volva de nigulet al cel. Podíem pas atrapar millor, com hi ha món! De dalt vorem fins a les darrerres darreries... — I ullprès, encisat, passejà d'una banda a l'altra la mirada, amb la lentitud majestuosa que un rei la porpra.

Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d'obrar, es recorda.

La Mila no digué pas res, com el pastor l'hi encomanava, però tot son coratge defallí davant la nova prova a què era sotmès, i la seva solitud s'espesseí i congelà entorn de son ànima com pas de gleves polars.

La Mila hi cercà en aquell desert blau la taca alegre d'una fumerola, d'una caseta, d'una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
– Quina solitud! – murmurà, aterrada, i sentint que el cor le devenia, d'improvis, tant o més obac que aquelles pregoneses.